Les transnacionals i la seva responsabilitat social corporativa

Aquesta nit a Latituds al canal 33 emeten aquest reportatge curtet però molt interessant sobre l'acció de les transnacionals a països del sud. També es pot veure des de la pàgina de TV3. Ho trobareu a l'enllaç següent:

Aturant els abusos de les transnacionals

M'estalvio comentaris. Tot i que no sóc gens experta, gràcies a algun curs que he fet entenc una mica de què va el tema i per desgràcia, els nostres mitjans de comunicació estan "lligats de mans i peus/comprats" per aquestes mateixes transnacionals per tal que tota aquesta informació no arribi a l'opinió pública. En el cas que arribés seria un gran escàndol, o no, perquè veien en el país que som i la seva mitja cultural estic segura que a la gent se li en fotria molt les barbaritats que s'estan fent pel món. Això si, que certs paràsits de la nostra societat se separin de la parella, es fotin les banyes, es tornin a reconciliar, s'emborratxin o es comprin les últimes sabates de moda és d'interès públic.

Aquí queda senyors.

RECORDS DE 5 ANYS DE DANSA

Avui escoltant una cançó per casualitat m'han vingut a la ment mil moments i records d'aquests 5 anys de dansa. Primera ha estat la cançó que he sentit, però mica en mica m'han vingut al cap moltes altres que m'han acompanyat aquest temps, fent el que més m'agrada.
Per això, vull fer un petit resum musical d'aquests 5 anys i d'alguns dels moments que recordo.

Curs 2005-2006: Un any en el que vaig aprendre moltíssim, sobretot perquè no tenia ni idea de res i gràcies a la paciència de l'Oscar. Jo era una patata (i encara ho sóc), però vaig poder seguir les classes.

Primer adagio (Jazz-Oscar curs 2005-2006): Impossible descriure com em vaig sentir després de començar a "dominar" (tot i que ho feia de pena) un petit exercici. Aquesta cançó va suposar per mi tornar a sentir coses que ja no recordava.

Primera coreo de contempo (contempo-Oscar curs 2005-2006)coreo que no vam utilitzar mai i Solomillo ;) Primera vegada  a l'escenari després de mooooooolts anys!! i primera coreo amb la meva parella oficial: Mariona ;P

Curs 2006-2007: Només vaig poder fer contempo, però vaig gaudir moltíssim aquell any. Ja estava una miqueta més "suelta" i anava pillant les coses més ràpid.

Escalfament contempo Oscar (curs 2006-2007) Preciosa cançó 

Primer versió  d'una coreo genial on vam riure molt preparant-la, i que em va fer descobrir una gran cantant. (Contempo 2006-2007). 

Curs 2007-2008: Any molt difícil personalment i de canvis a l'estudi. A jazz arriba l'Ivan, amb qui vaig tenir mooooooltes diferències i no acabava d'entendre el seu ritme caribeny. Però el resultat va ser una coreo de Chicago increïble. A Contempo la Cristina. Al principi em va costar el canvi, però vaig descobrir un altre estil que m'agradava encara més.

Simplement Increïble!! (Jazz Ivan  2007-2008)

Coreo amb música de Carlos Nuñez (Contempo Cristina 2007-2008)Crec que és una de les coreografies amb les que més he gaudit a l'escenari! Genial poder ballar amb el so inconfundible de les gaites que tant m'agraden!! I totes de blanc, estàvem precioses! O no?

Curs 2008-2009: Albert i una nova versió de veure el contempo! Genial, em van encantar les seves classes. Com vaig gaudir aquell any, i com vaig millorar (crec, ja m'ho direu vosaltres). Al final no vaig poder fer festival, quina ràbia!

UFFFFF!! QUIN EXERCICI!!!! (contempo Albert 2008-2009)

Versió d'una coreo que va acabar a la versió definitiva amb Mendelssohn.  Llàstima que no vaig poder-la ballar mai, com m'hagués agradat!

Escalfament Jesús i La leyenda del tiempo (contempo Jesús 2008-2009): Coreo rapidíssima, però m'encantava. Tampoc la vaig poder ballar. Molta molta enveja de la coreo Mufasa!!!

Curs 2009-2010: Tornem a l'inici. Torna Oscar a jazz.

Inici de coreo que al final no va poder ser, llàstima, m'hagués agradat poder ballar alguna cosa de la "meva" India.

Polèmica coreo (:P)que em va encantar. Un registre diferent que no va agradar a tothom per igual.

Intro de la última coreo: Al principi em va costar però, sabent que era la última vegada que ballava, la vaig disfrutar com mai.

Només em queda l'espineta de no haver pogut fer mai clàssic i de posar-me unes puntes (mira tu quina xorrada, però em fa il·lusió) 

No puc oblidar tampoc mil moments viscuts: assaigs, sopars, sortides i, com no, les cases rurals.

Gràcies a tots aquells que han fet que aprengués una miqueta del món que m'encanta i del que m'hagués agradat viure. Gràcies a tots els profes per la paciència i els ànims. Gràcies a la Míriam, la Mª Lluïsa i la Mª Carme per aguantar els meus canvis d'humor i els meus alts i baixos. Gràcies a totes les meves companyes, perquè sé que de totes elles he après alguna cosa.

Gràcies a en Xavi, perquè sempre em va animar a que anés a fer "el papallona" i per "empassar-se" festivals només per veure'm ballar 5 minuts.

Espero que en un futur pugui tornar a ballar i gaudir igual que ho he fet aquests 5 anys.

Una vegada més, gràcies a tots!

Aquesta nit he somiat

Aquesta nit he somiat. Com totes. Però de vegades els somnis ens marquen el dia següent.

Em considero afortunada perquè gairebé cada matí recordo algun dels somnis que he tingut. Això és bo i dolent. Però avui ha estat més que bo. Aquesta nit he rigut com feia temps que no reia. Realment no recordo que passava al somni, només que reia, cada cop més, fins i tot he plorat de tant que reia. Això, en si, no té més importància però resulta que durant el dia tinc molt present el somni que he tingut (no sempre, només aquells significatius). Doncs gràcies a aquest somni que no recordo, avui he estat de bon humor tot el dia.

És increïble com una cosa que no podem controlar ens marca tant. 

Doncs resulta que avui he agafat el tren cap a Barcelona i a més del somriure que ja duïa, anava sentint un programa d'humor, amb la qual cosa la meva cara era un poema. Doncs bé, què ha passat? que el bitxo raro del tren era jo. Tothom anava amb mala cara, semblant seriós (suposo que normalment jo també vaig així pel món, i ja us dic ara que començaré a canviar-ho) i jo allà, rient sola. Us asseguro que la gent amb mirava estranyada.

No us heu fixat mai què passa quan somrieu pel carrer? Jo m'he trobat amb dues reaccions: una, la més lògica, és que quan tu somrius a algú, aquest et torni el somriure; i una altra, més estranya, és que la gent et mira com si estiguessis boig.

Tant malament està el món que el diferent és el que riu? 

Us heu parat a mirar als nens, les seves expressions? Normalment són molt disteses i alegres, i gairebé sempre amb un somriure que els il·lumina la cara. Però a mida que creixem sembla que la força de la gravetat guanyi als nostres llavis i anem perdent l'alegria en el camí de la vida.

M'acostuma a passar sempre. Quan somiu alguna cosa rellevant, la tinc molt present un parell de dies i després me n'oblido. 

Espero que de somriure, no me n'oblidi mai 

;)

ENS HEM TORNAT "MAJARAS" O QUÈ??

Acabo de recordar perquè miro tant poc la TV. Resulta que després de sopar i abans de posar-me un DVD (que és el més habitual) m'ha donat per fer una mica de zapping i he enganxat un programa que començava aleshores: "Vuelta y vuelta" a la sexta. No coneixia aquest programa però com he vist que comparaven preus entre les despeses dels nadons (tema que em comença a interessar força ;) ) i despeses de funeral m'ha fet gràcia quedar-m'ho mirant.

A veure, està clar que en un programa no treuran els productes més barats del mercat (que donada la situació actual no entenc perquè no ho fan), però cal treure només els més cars i sel·lectius? això si, recordant cada dos per tres que estan "al alcance de todo bolsillo"! Doncs no sé jo quina butxaca serà, perquè la meva no es pot permetre el luxe de pagar 700€ perque en un petit vaixell (petit, perquè no era res de luxe ni de l'altre món) pugui llençar les cendres d'un familiar al mar. Per molt maco que sigui, dic jo que la platja és el mateix mar i gratis, no?

Bé, m'he desviat del tema. On volia anar a parar és que realment cal gastar-se aquestes quantitats de diners per coses que només s'utilitzen per una estona (funeral) o dos mesos a la vida d'un nen (roba i complements de nadó)? I ho diu una que es va gastar un dineral en el seu vestit de núvia, i que us ben asseguro que ara no ho faria (cert és que la meva visió de les coses està canviant molt d'un temps aquí). 

Cal una habitació de bebé de 4000€ o una caixa, per molt pi que sigui, de 3000€? Cert és també, com he dit abans que només han mostrat una cara de tot això. No han anat a preguntar a la gent que hereta cotxets de nadó d'amics o familiars, compra mobles de 2ª mà,... 

Al final del programa han fet una suma dels imports de totes aquelles coses que ens han mostrat "imprescindibles" per tenir un fill o morir-se "amb dignitat", i el resum és d'un total d'uns 14.000€ per nen i 19.ooo€ per funeral. ENS HEM TORNAT "MAJARAS" O QUÈ??

De veritat espero que quan tingui un nen (o nena) no m'hagi de deixar aquesta quantitat de diners, i no perque el nen no s'ho mereixi o perque sigui una garrepa, sinó perquè crec que un 60% de tot el que han mostrat era totalment innecessari. I no parlem ja dels funerals. A cas, si jo em moro i els meus familiars no tenen aquestes quantitats em deixaran que em pudreixi? ho dubto molt. Que aniré a una fossa comú o a un nínxol qualsevol? a mi, us ben asseguro, que tant em farà, i espero que a tots aquells que quedin també, perquè el que de veritat importa es aprofitar els moments de cada dia.

Doncs bé, acabo de mirar aquest programa i seguidament a A3 (gran cadena, no m'ho negareu ;P) trobo un programa que s'emporta a 5 paràsits adolescents a construir un menjador escolar a una població de Nicaragua. I jo torno a repetir: ENS HEM TORNAT "MAJARAS" O QUÈ?? 

Primer de tot: em sembla una falta de respecte infinita per la població que els rep, portar a elements com aquests que, a més de tenir un lloc més que còmode per viure, els importa tot una merda i no tenen respecte ni tan sols pels nens quan fan la cua per rebre un escàs dinar.

Segon: una altra manca de respecte per la gent que realment creu en aquests projectes i destina les seves vacances a fer coses així. Estigui jo d'acord o no amb aquest tipus de cooperació crec que  es mereixen respecte.

i Tercer: si realment volen que aquests individus es reeduquin, per començar que vagin acompanyats d'educadors i no d'exfutbolistes amb bones intencions, i  els col·loquin en situacions extremes on vegin que si no és per ells i la seva feina no mengen, no dormen i no tiren endavant.

Què volen aconseguir amb aquest tipus de programes, ja que no és l'únic que utilitza aquests "elements" per guanyar audiència?

De què serveix el que des de les escoles es treballa o es vol treballar: el valor de l'esforç, el respecte, la feina ben feta, la superació personal, si a la mínima que mires la TV veus que el que es resalta és el màxim benefici amb el mínim esforç, lloar aquell que guanya molt per no fer res...?

De què s'estranyen quan surten adolescents i joves sense cap motivació ni responsabilitat si quan son petits se'ls dóna tot fet i mastegat (en aquest programa he vist que una mare li posava el paté a la torrada a la filla de 18 a. davant dels nassos i assegudeta a taula) i se'ls porta dins d'una bombolla de comoditats?

Realment i per desgràcia n'hi ha molts d'aquests en aquest país, però per sort no ho són tots. Hi ha també una quantitat de joves i grans que s'impliquen, que volen fer coses pels altres a canvi de res, que hipotequen el temps lliure amb projectes que beneficien a altres, però és clar, aquests no comporten audiència. Sort que encara ens queda la 2 que fan programes ben parits com ara "Para todos la 2" en horari diürn (increïble) i d'altres molt bons a hores intempestives.

Bé, això només és una petita reflexió desordenada que he fet mentre mirava aquests programes i que, com he dit al principi, m'ha recordat perquè miro poc la TV

Un somni comença a prendre forma

Molts ja sabeu que aquest estiu marxo a Índia amb SETEM, l'ONG amb la que l'any passat vaig viatjar a Bolívia. Però ben pocs sabeu què representa per  mi aquest viatge. L'espero des de fa més de 10 anys. I no és només anar  a Índia, sinó com hi vaig. Tot i que ja ho estem tirant endavant, encara no sóc prou conscient que el somni més important ens els últims 10 anys està a punt de complir-se. Susposo, i espero, que ho pugui païr abans de marxar i, encara que sé que el contrast i el cop a l'aterrar serà dur, espero estar una mica més preparada psicològicament, perquè avui, encara no ho estic prou.

Com ja he dit, només aquells que em coneixeu de molts anys sabeu que representa aquest viatge i estic segura que marcarà un abans i un després en la meva vida.

Només sento no poder anar on sempre he volgut, a Kolkatta, a conèixer els carrers que, fa ja 12 anys, em van cridar des d'un documental.

1 mes i 23 dies

;)

We will miss you so much!!

Avui ens acomiadem d'una amiga, veïna i companya del grup de gosseros Badalona. Ahir, desgracia i sobtadament, la Suzanne ens va deixar. És un cop dur i que ens deixa a tots molt tocats. Ningú s'ho esperava i molts de nosaltres encara no ens ho creiem.

Et recordarem sempre amb aquest somriure, com tu eres, divertida i una mica esbogerrada.

Et tindrem sempre al nostre pensament.

La comunitat gossera t'envia una abraçada gegant, siguis on siguis

We will miss you so much! 

Un petó Suzanne

Molts records

Ahir vaig poder veure el reportatge de 21 días en las minas de Bolivia. Em va portar tantíssims records!!! Els paisatges però sobretot la gent i les condicions en que treballen em van transportar una altra vegada a Bolívia, a Yura, a aquella comunitat que ens va acollir. A la família Cabrera que ens va tractar com un més de la família i que tant de carinyo ens van donar.

Vaig recordar els durs moments del comiat (segur que molt més durs per ells que per nosaltres)de tots ells: Feliciano, Juddhy, Wilson, Alex, Bárbara, però sobretot la Felipa i, especialment per a mi, la Yessica. Al veure les imatges de com s'acomiada la reportera de la seva companya era inevitable reviure aquells moments tan durs, sabent que tornaràs a casa teva, amb les teves comoditats i la teva família, però sent conscients que ells seguiran allà, amb mínimes possibilitats de prosperar a millors condicions laborals

Des d'aquí i per a tots ells el petó més gran que pugui haver-hi i una abraçada ben forta.

Aquí us deixo l'enllaç del reportatge:

21 días en las minas de Bolivia

Que el vostre somriure us acompanyi sempre

El fracàs d'una "cooperació"

"(...) malgrat la gran quantitat d'ONG aparegudes aquests darrers anys, malgrat el famós 0,7, malgrat la gran tasca de sensibilització, malgrat tot plegat, la distància que ens separa de l'Àfrica cada dia és més gran. En un informe publicat per les Nacions Unides l'any 1992 es pot llegir una dada que, quan hom s'hi atura i i reflexiona, esgarrifa. La dada amb tota la seva nuesa és aquesta: "La diferència d'ingressos entre els mil milions d'éssers humans més rics i els mil milions més poblres, d'una diferència d'1 a 30 l'any 1960, passà d'1 a 150 l'any 1990." En trenta anys, doncs la distància esdevingué cinc vegades més gran. No és que cregui gaire  en aquest tipus d'estadístiques que defineixen la riquesa i la probresa a partir de paràmetres completament occidentals però si que serveix almenys per il·lustrar allò que diem tots plegats i que es repeteix en totes les campanyes de sensibilització sobre el Tercer Món: cada vegada els rics són més rics i els pobres són més pobres. Si això és així, i referint-me només a l'Àfrica on trobaríem una bona part d'aquests ésser humans convertits en estadístiques, el mínim que se m'acut dir és que la presència i intervenció de l'occident a l'Àfrica des dels anys del gran negoci de l'esclavatge fins als nostres dies, l'era de la globalització i del mercat únic, es pot considerar com un autèntic fracàs pel que fa, és clar, als interessos dels mateixos pobles africans. I aquest fracàs és un fet que cal prendre's al peu de la lletra. No és necessari recordar que durant gairebé quatre segles (1440-1870) les nacions dites "civilitzades", amb la col·laboració immprescindible d'un bon nombre de caps africans, van organitzar un comerç d'ésser humans que es traduí en una deportació de més de 13 milions d'homes procedents de l'Àfrica negra per ser venuts com a esclaus. Mirem-nos només l'Àfrica d'avui eixida de la colonització i de les independències. Aquella Àfrica que podríem anomenar "oficial"; aquella que s'ha format a partir dels nostres models polítics i econòmics per gestionar tots els plans de desenvolupament possibles (bilaterals, estructurals o conjunturals) i que ha engendrat una classe política que no ha fet res més que enriquir-se a l'esquena del seu poble amb el beneplàcit i el silenci dels governs occidentals.(...)Mirem-nos, doncs, aquesta Àfrica d'avui i no serà gaire difícil treure'n la conclusió que la història de l'anomenat "desenvolupament" en aquest continent pot considerar-se com un gran fracàs col·lectiu, nostre, però també d'una part de la classe política africana que ha transformat -amb la complicitat d'un cert occident- el servei públic en font d'enriquiment personal.

Però anem per parts. Allò que en primer lloc ha fracassat és tot el model evolucionista de la civilització occidental, el qual és evocat ja en la mateixa fórmula que utilitzem quan parlem de "desenvolupament" o de "cooperació per al desenvolupament" ja que això ens recorda que un dia l'occident va decretar que aquells pobles que primèr qualificà de salvatges i que per dignificar-los pel treball convertí en esclaus, després els convertí en "subdesenvolupats", i com a tals, també per dignificar-los, en ésser necessitats de la nostra cooperació tot fent-los creure que un dia entrarien a formar part del gran concert de les nacions "desenvolupades", és a dir: "modernes" i "civilitzades". I és així com, explícitament o implícitament, aquella idea de "subdesenvolupament" abraçaria tots els àmbits de la vida humana, i aquells pobles esdevingueren econòmicament, tecnològicament, militarment, mèdicament i èticament, religiosament, políticament, etc. subdesenvolupats.El resultat d'aquesta manera de contemplar l'Àfrica ha estat que a cada moment hem tingut quelcom per aportar-li: la nostra racionalitat econòmica amb els notres plans desenvolupament; la nostra tecnologia amb les nostres armes, entre altres coses; la nostra ciència mèdica amb la nostra indústria farmacèutica; les nostres religions amb totes les nosres esglésies, cementiris i catedrals; la nostra ètica amb les nostres creuades sobre els drets de l'home, l'alliberació de la dona i la lluita contra la poligàmia o l'ablació. Com deia al començament, sempre hem tingut alguna "veritat" per portar l'Àfrica. I en aquesta gran tasca, avui, les ONG han trobat el seu lloc: és allò que anomenem "la cooperació per al desenvolupament", que, per diferenciar-la del desenvolupament salvatge del neoliberalisme, de les multinacionals i d'un cert occident en connivència amb l'Àfrica oficial, revestim amb aquella idea de "cooperació solidària". Una solidaritat que comença preguntant-se: què podem fer per l'Àfrcia?, en què podem ajudar-la?; i un cop obtingudes les respostes, decidim posar mans a l'obra per buscar els mitjans econòmics i humans per fer-hi alguna cosa, per acabar després integrant les nostres opercions de solidaritat en el sistema econòmic establert, aquell precisment que fa que cada any que passa la diferència entre els pobles rics i els altres sigui més gran."

Fragment del capítol 6 "La crisi dels unes, les ajudes dels altres"

del llibre Okupes a l'Àfrica de Lluís Mallart

RENOVACIÓ

Molts dies sense actualitzar.
Estic canviant idees i concepcions que pensava fermes en mi. Canviant la visió del món o obrint-me a un món que no coneixia. Encara no ho sé de moment he trobat una petita joia que expressa el que estic començant a descobrir. Lluis Mallart i el seu llibre "Okupes a l'Àfrica".

Aquí us deixo un petit enllaç que parla de la seva filosofia:
Lluis Mallart: hijo de los Evuzok

I canviant de terç, però no menys emocionant, us deixo un altre enllaç que em porta molts records i que per un moment, aquest matí, m'ha transportat als estiu d'infantesa.
Historia de Santianes del Agua

Petons i un gran :)