El fracàs d'una "cooperació"

"(...) malgrat la gran quantitat d'ONG aparegudes aquests darrers anys, malgrat el famós 0,7, malgrat la gran tasca de sensibilització, malgrat tot plegat, la distància que ens separa de l'Àfrica cada dia és més gran. En un informe publicat per les Nacions Unides l'any 1992 es pot llegir una dada que, quan hom s'hi atura i i reflexiona, esgarrifa. La dada amb tota la seva nuesa és aquesta: "La diferència d'ingressos entre els mil milions d'éssers humans més rics i els mil milions més poblres, d'una diferència d'1 a 30 l'any 1960, passà d'1 a 150 l'any 1990." En trenta anys, doncs la distància esdevingué cinc vegades més gran. No és que cregui gaire  en aquest tipus d'estadístiques que defineixen la riquesa i la probresa a partir de paràmetres completament occidentals però si que serveix almenys per il·lustrar allò que diem tots plegats i que es repeteix en totes les campanyes de sensibilització sobre el Tercer Món: cada vegada els rics són més rics i els pobres són més pobres. Si això és així, i referint-me només a l'Àfrica on trobaríem una bona part d'aquests ésser humans convertits en estadístiques, el mínim que se m'acut dir és que la presència i intervenció de l'occident a l'Àfrica des dels anys del gran negoci de l'esclavatge fins als nostres dies, l'era de la globalització i del mercat únic, es pot considerar com un autèntic fracàs pel que fa, és clar, als interessos dels mateixos pobles africans. I aquest fracàs és un fet que cal prendre's al peu de la lletra. No és necessari recordar que durant gairebé quatre segles (1440-1870) les nacions dites "civilitzades", amb la col·laboració immprescindible d'un bon nombre de caps africans, van organitzar un comerç d'ésser humans que es traduí en una deportació de més de 13 milions d'homes procedents de l'Àfrica negra per ser venuts com a esclaus. Mirem-nos només l'Àfrica d'avui eixida de la colonització i de les independències. Aquella Àfrica que podríem anomenar "oficial"; aquella que s'ha format a partir dels nostres models polítics i econòmics per gestionar tots els plans de desenvolupament possibles (bilaterals, estructurals o conjunturals) i que ha engendrat una classe política que no ha fet res més que enriquir-se a l'esquena del seu poble amb el beneplàcit i el silenci dels governs occidentals.(...)Mirem-nos, doncs, aquesta Àfrica d'avui i no serà gaire difícil treure'n la conclusió que la història de l'anomenat "desenvolupament" en aquest continent pot considerar-se com un gran fracàs col·lectiu, nostre, però també d'una part de la classe política africana que ha transformat -amb la complicitat d'un cert occident- el servei públic en font d'enriquiment personal.

Però anem per parts. Allò que en primer lloc ha fracassat és tot el model evolucionista de la civilització occidental, el qual és evocat ja en la mateixa fórmula que utilitzem quan parlem de "desenvolupament" o de "cooperació per al desenvolupament" ja que això ens recorda que un dia l'occident va decretar que aquells pobles que primèr qualificà de salvatges i que per dignificar-los pel treball convertí en esclaus, després els convertí en "subdesenvolupats", i com a tals, també per dignificar-los, en ésser necessitats de la nostra cooperació tot fent-los creure que un dia entrarien a formar part del gran concert de les nacions "desenvolupades", és a dir: "modernes" i "civilitzades". I és així com, explícitament o implícitament, aquella idea de "subdesenvolupament" abraçaria tots els àmbits de la vida humana, i aquells pobles esdevingueren econòmicament, tecnològicament, militarment, mèdicament i èticament, religiosament, políticament, etc. subdesenvolupats.El resultat d'aquesta manera de contemplar l'Àfrica ha estat que a cada moment hem tingut quelcom per aportar-li: la nostra racionalitat econòmica amb els notres plans desenvolupament; la nostra tecnologia amb les nostres armes, entre altres coses; la nostra ciència mèdica amb la nostra indústria farmacèutica; les nostres religions amb totes les nosres esglésies, cementiris i catedrals; la nostra ètica amb les nostres creuades sobre els drets de l'home, l'alliberació de la dona i la lluita contra la poligàmia o l'ablació. Com deia al començament, sempre hem tingut alguna "veritat" per portar l'Àfrica. I en aquesta gran tasca, avui, les ONG han trobat el seu lloc: és allò que anomenem "la cooperació per al desenvolupament", que, per diferenciar-la del desenvolupament salvatge del neoliberalisme, de les multinacionals i d'un cert occident en connivència amb l'Àfrica oficial, revestim amb aquella idea de "cooperació solidària". Una solidaritat que comença preguntant-se: què podem fer per l'Àfrcia?, en què podem ajudar-la?; i un cop obtingudes les respostes, decidim posar mans a l'obra per buscar els mitjans econòmics i humans per fer-hi alguna cosa, per acabar després integrant les nostres opercions de solidaritat en el sistema econòmic establert, aquell precisment que fa que cada any que passa la diferència entre els pobles rics i els altres sigui més gran."

Fragment del capítol 6 "La crisi dels unes, les ajudes dels altres"

del llibre Okupes a l'Àfrica de Lluís Mallart