Aquesta nit he somiat. Com totes. Però de vegades els somnis ens marquen el dia següent.
Em considero afortunada perquè gairebé cada matí recordo algun dels somnis que he tingut. Això és bo i dolent. Però avui ha estat més que bo. Aquesta nit he rigut com feia temps que no reia. Realment no recordo que passava al somni, només que reia, cada cop més, fins i tot he plorat de tant que reia. Això, en si, no té més importància però resulta que durant el dia tinc molt present el somni que he tingut (no sempre, només aquells significatius). Doncs gràcies a aquest somni que no recordo, avui he estat de bon humor tot el dia.
És increïble com una cosa que no podem controlar ens marca tant.
Doncs resulta que avui he agafat el tren cap a Barcelona i a més del somriure que ja duïa, anava sentint un programa d'humor, amb la qual cosa la meva cara era un poema. Doncs bé, què ha passat? que el bitxo raro del tren era jo. Tothom anava amb mala cara, semblant seriós (suposo que normalment jo també vaig així pel món, i ja us dic ara que començaré a canviar-ho) i jo allà, rient sola. Us asseguro que la gent amb mirava estranyada.
No us heu fixat mai què passa quan somrieu pel carrer? Jo m'he trobat amb dues reaccions: una, la més lògica, és que quan tu somrius a algú, aquest et torni el somriure; i una altra, més estranya, és que la gent et mira com si estiguessis boig.
Tant malament està el món que el diferent és el que riu?
Us heu parat a mirar als nens, les seves expressions? Normalment són molt disteses i alegres, i gairebé sempre amb un somriure que els il·lumina la cara. Però a mida que creixem sembla que la força de la gravetat guanyi als nostres llavis i anem perdent l'alegria en el camí de la vida.M'acostuma a passar sempre. Quan somiu alguna cosa rellevant, la tinc molt present un parell de dies i després me n'oblido.
Espero que de somriure, no me n'oblidi mai
;)
Jo!, pues que suerte que tienes, el cuerdo de los sueños es imprescindible en muchos casos para la resolucion de conflictos internos.
ResponderEliminarCuando yo era pequeño y mi fibra comunista comenzó a mostrarse mi madre, que no era comunista, siempre me decia: "cuando ves imágenes sobre la gente de Rusia... los ves sonriendo o serios?, el comunismo no puede ser bueno cuando ves que su gente está triste"
Ese argumento me tapó la boca hasta el dia en que viajando en los FGC me di cuenta de que por aqui la gente tampoco es que tenga felicidad en sus caras.
Ir en el tren o en el bus muchas veces es lo mas similar a asistir a un velatorio... es como si velaran su "yo muerto", es como si se hubiesen dado cuenta de su esencia "corderil" y mansa.
En fin!... que tens tota la rao!