jueves, 14 de abril de 2011

La escuela de animales

Una vez, los animales decidieron que tenían que hacer algo heroico para solucionar los problemas de un«nuevo mundo», de modo que organizaron una escuela. Adoptaron un currículo de actividades consistente en correr, trepar, nadar y volar. Para facilitar la administración todos los animales cursaban todas las materias.
El 
pato era excelente en natación, mejor incluso que su instructor, y obtuvo muy buenas notas en vuelo, pero pobres en carrera. Con el objeto de mejorar en este aspecto tenía que quedarse a practicar después de clase, e incluso abandonó la natación. Esto duró hasta que se le lastimaron sus patas de palmípedo y se convirtió en un nadador mediano. Pero el promedio era aceptable en la escuela, de modo que nadie se preocupó, salvo el pato.

El 
conejo empezó a la cabeza de la clase en carrera; sin embargo, tuvo un colapso nervioso como consecuencia del tiempo que debía dedicar a la práctica de la natación.
La 
ardilla trepaba muy bien hasta que comenzó a sentirse frustrada en la clase de vuelo, en la que el maestro le hacía partir del suelo en lugar de permitirle bajar desde la copa del árbol. También sufrió muchos calambres como consecuencia del excesivo esfuerzo, y le pusieron apenas un suficiente en trepar y un «insuficiente» en correr.
El águila era una alumna problemática y fue severamente castigada. En la clase de trepar llegaba a la cima del árbol antes que todos los otros, pero insistía en hacerlo a su modo.
Al final del año, una 
anguila anormal que nadaba muy bien y también corría, trepaba y volaba un poco, tenía el promedio más alto y le correspondió pronunciar el discurso de despedida.
Los 
perros de la pradera quedaron fuera de la escuela y cuestionaron por qué la administración no incluyó en el currículo las materias de cavar y construir madrigueras. Pusieron a sus cachorros a aprender con el tejón, y más tarde se unieron a marmotas y topos para inaugurar una escuela privada de gran éxito.

Per desgràcia, avui en dia les nostres escoles encara són així. Treballem ARA, amb persones que crearan el FUTUR, en un sistema educatiu basat en el PASSAT (tant passat que és del s.XIX)
Així no arribarem gaire lluny. Que a aquestes alçades encara es prengui el CI com a indicador de la intel·ligència i capacitat d'una persona demostra que no hi ha gaire interès per canviar ni, sobretot, perquè cadascú pugui formar-se en el que vol i ser feliç sent quelcom diferent a la majoria.

miércoles, 26 de enero de 2011

Fragments de "Martes con mi viejo profesor"

"A Morrie le habían agradado siempre los placeres sencillos: canta, reír, bailar. Ahora, más que nunca, las cosas materiales significaban poco o nada para él. Cuando una persona muere, siempre se oye decir a alguien: "No te lo puedes llevar a la tumba". Parecía que Morrie lo sabía desde hacía mucho tiempo.
-En nuestro país estamos practicando el lavado de cerebro en cierto modo- dijo Morrie con un suspiro-.¿Sabes cómo se lava el cerebro a la gente? Repitiendo algo una i otra vez. Y eso es lo que hacemos en este país. Poseer cosas es bueno. Más dinero es bueno. Más bienes es bueno. Más comercialismo es bueno. Más es bueno. Más es bueno. Lo repetimos, y nos lo repiten, una y otra vez, hasta que nadie se molesta siquiera en pensar lo contrario. La persona media está tan obnubilada por todo esto que ya no tiene una visión de lo que es verdaderamente importante.
En mi vida me encontraba por todas partes con personas que querían engullir algo nuevo. Engullir un coche nuevo. Engullir un bien inmobiliario nuevo. Engullir el último juguete. Y después querían contártelo. ¿A que no sabes lo que tengo? ¿A que no sabes lo que tengo?
¿Sabes cómo he interpretado esto siempre? Estas personas tenían tanta hambre de amor que aceptaban sucedáneos. Abrazaban las cosas materiales y esperaban que ésas les devolvieran el abrazo de alguna manera. Pero eso no da resultado nunca. Las cosas materiales no pueden servir de sucedáneo del amor, ni de la delicadeza, ni de la ternura, ni del sentimiento de camaradería.
El dinero no sirve de sucedáneo de la ternura, y el poder no sirve de sucedáneo de la ternura. Te puedo asegurar, como que estoy aquí sentado muriéndome, que cuando más lo necesitas, ni el dinero ni el poder te darán el sentimiento que buscas, por mucho que tengas de las dos cosas."
(...)
"-La verdad es que estas cosas no te dan satisfacción. ¿Sabes qué es lo que te da satisfacción de verdad?
-¿Qué?
-Ofrecer a los demás lo que puedes dar.
-Pareces un boy scout.
- No me refiero al dinero, MItch. Me refiero a tu tiempo. A tu interés. A tu capacidad para contar cuentos. No es tan difícil. Cerca de aquí han abierto un centro para ancianos. Allí acuden docenas de personas mayores todos los días. Si eres un hombre o una mujer joven y tienes unos conocimientos, te invitan a que vayas allí y los enseñes. Suponte que sabes informática. Vas allí y les enseñas informática. Te reciben muy bien. Y te lo agradecen mucho. Así es como empiezas a recibir respeto, ofreciendo algo que tienes.
Eso lo puedes hacer en muchos sitios. No hace falta que tengas un gran talento. En los hospitales y en las residencias  de ancianos hay personas solas que no quieren más que algo de compañía. Juegas a las cartas con un hombre mayor que está solo y encuentras un nuevo respeto hacia ti mismo, porque te necesitan"


Aquest fragment forma part del llibre "Martes con mi viejo profesor" un llibre molt i molt recomanable que ens parla sobre el sentit de la vida, sobre com perdem el temps en coses que realment no són tant importants, (nosaltres ens fem creure que són importants).
Realment pot quedar com un llibre més o et pot ajudar si estàs en època de canvi per tirar endavant coses que de moment estan només a la teva ment.

martes, 9 de noviembre de 2010

Les transnacionals i la seva responsabilitat social corporativa




Aquesta nit a Latituds al canal 33 emeten aquest reportatge curtet però molt interessant sobre l'acció de les transnacionals a països del sud. També es pot veure des de la pàgina de TV3. Ho trobareu a l'enllaç següent:



Aturant els abusos de les transnacionals


M'estalvio comentaris. Tot i que no sóc gens experta, gràcies a algun curs que he fet entenc una mica de què va el tema i per desgràcia, els nostres mitjans de comunicació estan "lligats de mans i peus/comprats" per aquestes mateixes transnacionals per tal que tota aquesta informació no arribi a l'opinió pública. En el cas que arribés seria un gran escàndol, o no, perquè veien en el país que som i la seva mitja cultural estic segura que a la gent se li en fotria molt les barbaritats que s'estan fent pel món. Això si, que certs paràsits de la nostra societat se separin de la parella, es fotin les banyes, es tornin a reconciliar, s'emborratxin o es comprin les últimes sabates de moda és d'interès públic.
Aquí queda senyors.

miércoles, 27 de octubre de 2010

RECORDS DE 5 ANYS DE DANSA


Avui escoltant una cançó per casualitat m'han vingut a la ment mil moments i records d'aquests 5 anys de dansa. Primera ha estat la cançó que he sentit, però mica en mica m'han vingut al cap moltes altres que m'han acompanyat aquest temps, fent el que més m'agrada.
Per això, vull fer un petit resum musical d'aquests 5 anys i d'alguns dels moments que recordo.

Curs 2005-2006: Un any en el que vaig aprendre moltíssim, sobretot perquè no tenia ni idea de res i gràcies a la paciència de l'Oscar. Jo era una patata (i encara ho sóc), però vaig poder seguir les classes.

Primer adagio (Jazz-Oscar curs 2005-2006): Impossible descriure com em vaig sentir després de començar a "dominar" (tot i que ho feia de pena) un petit exercici. Aquesta cançó va suposar per mi tornar a sentir coses que ja no recordava.

Primera coreo de contempo (contempo-Oscar curs 2005-2006)coreo que no vam utilitzar mai i Solomillo ;) Primera vegada  a l'escenari després de mooooooolts anys!! i primera coreo amb la meva parella oficial: Mariona ;P




Curs 2006-2007: Només vaig poder fer contempo, però vaig gaudir moltíssim aquell any. Ja estava una miqueta més "suelta" i anava pillant les coses més ràpid.
Primer versió  d'una coreo genial on vam riure molt preparant-la, i que em va fer descobrir una gran cantant. (Contempo 2006-2007). 



Curs 2007-2008: Any molt difícil personalment i de canvis a l'estudi. A jazz arriba l'Ivan, amb qui vaig tenir mooooooltes diferències i no acabava d'entendre el seu ritme caribeny. Però el resultat va ser una coreo de Chicago increïble. A Contempo la Cristina. Al principi em va costar el canvi, però vaig descobrir un altre estil que m'agradava encara més.
Simplement Increïble!! (Jazz Ivan  2007-2008)
Coreo amb música de Carlos Nuñez (Contempo Cristina 2007-2008)Crec que és una de les coreografies amb les que més he gaudit a l'escenari! Genial poder ballar amb el so inconfundible de les gaites que tant m'agraden!! I totes de blanc, estàvem precioses! O no?


Curs 2008-2009: Albert i una nova versió de veure el contempo! Genial, em van encantar les seves classes. Com vaig gaudir aquell any, i com vaig millorar (crec, ja m'ho direu vosaltres). Al final no vaig poder fer festival, quina ràbia!
UFFFFF!! QUIN EXERCICI!!!! (contempo Albert 2008-2009)
Versió d'una coreo que va acabar a la versió definitiva amb Mendelssohn.  Llàstima que no vaig poder-la ballar mai, com m'hagués agradat!

Escalfament Jesús i La leyenda del tiempo (contempo Jesús 2008-2009): Coreo rapidíssima, però m'encantava. Tampoc la vaig poder ballar. Molta molta enveja de la coreo Mufasa!!!


Curs 2009-2010: Tornem a l'inici. Torna Oscar a jazz.
Inici de coreo que al final no va poder ser, llàstima, m'hagués agradat poder ballar alguna cosa de la "meva" India.
Polèmica coreo (:P)que em va encantar. Un registre diferent que no va agradar a tothom per igual.
Intro de la última coreo: Al principi em va costar però, sabent que era la última vegada que ballava, la vaig disfrutar com mai.
Només em queda l'espineta de no haver pogut fer mai clàssic i de posar-me unes puntes (mira tu quina xorrada, però em fa il·lusió) 


No puc oblidar tampoc mil moments viscuts: assaigs, sopars, sortides i, com no, les cases rurals.
Gràcies a tots aquells que han fet que aprengués una miqueta del món que m'encanta i del que m'hagués agradat viure. Gràcies a tots els profes per la paciència i els ànims. Gràcies a la Míriam, la Mª Lluïsa i la Mª Carme per aguantar els meus canvis d'humor i els meus alts i baixos. Gràcies a totes les meves companyes, perquè sé que de totes elles he après alguna cosa.


Gràcies a en Xavi, perquè sempre em va animar a que anés a fer "el papallona" i per "empassar-se" festivals només per veure'm ballar 5 minuts.
Espero que en un futur pugui tornar a ballar i gaudir igual que ho he fet aquests 5 anys.
Una vegada més, gràcies a tots!

miércoles, 16 de junio de 2010

Aquesta nit he somiat

Aquesta nit he somiat. Com totes. Però de vegades els somnis ens marquen el dia següent.

Em considero afortunada perquè gairebé cada matí recordo algun dels somnis que he tingut. Això és bo i dolent. Però avui ha estat més que bo. Aquesta nit he rigut com feia temps que no reia. Realment no recordo que passava al somni, només que reia, cada cop més, fins i tot he plorat de tant que reia. Això, en si, no té més importància però resulta que durant el dia tinc molt present el somni que he tingut (no sempre, només aquells significatius). Doncs gràcies a aquest somni que no recordo, avui he estat de bon humor tot el dia.
És increïble com una cosa que no podem controlar ens marca tant. 
Doncs resulta que avui he agafat el tren cap a Barcelona i a més del somriure que ja duïa, anava sentint un programa d'humor, amb la qual cosa la meva cara era un poema. Doncs bé, què ha passat? que el bitxo raro del tren era jo. Tothom anava amb mala cara, semblant seriós (suposo que normalment jo també vaig així pel món, i ja us dic ara que començaré a canviar-ho) i jo allà, rient sola. Us asseguro que la gent amb mirava estranyada.

No us heu fixat mai què passa quan somrieu pel carrer? Jo m'he trobat amb dues reaccions: una, la més lògica, és que quan tu somrius a algú, aquest et torni el somriure; i una altra, més estranya, és que la gent et mira com si estiguessis boig.


Tant malament està el món que el diferent és el que riu? 

Us heu parat a mirar als nens, les seves expressions? Normalment són molt disteses i alegres, i gairebé sempre amb un somriure que els il·lumina la cara. Però a mida que creixem sembla que la força de la gravetat guanyi als nostres llavis i anem perdent l'alegria en el camí de la vida.


M'acostuma a passar sempre. Quan somiu alguna cosa rellevant, la tinc molt present un parell de dies i després me n'oblido. 

Espero que de somriure, no me n'oblidi mai 

;)

lunes, 14 de junio de 2010

ENS HEM TORNAT "MAJARAS" O QUÈ??

Acabo de recordar perquè miro tant poc la TV. Resulta que després de sopar i abans de posar-me un DVD (que és el més habitual) m'ha donat per fer una mica de zapping i he enganxat un programa que començava aleshores: "Vuelta y vuelta" a la sexta. No coneixia aquest programa però com he vist que comparaven preus entre les despeses dels nadons (tema que em comença a interessar força ;) ) i despeses de funeral m'ha fet gràcia quedar-m'ho mirant.

A veure, està clar que en un programa no treuran els productes més barats del mercat (que donada la situació actual no entenc perquè no ho fan), però cal treure només els més cars i sel·lectius? això si, recordant cada dos per tres que estan "al alcance de todo bolsillo"! Doncs no sé jo quina butxaca serà, perquè la meva no es pot permetre el luxe de pagar 700€ perque en un petit vaixell (petit, perquè no era res de luxe ni de l'altre món) pugui llençar les cendres d'un familiar al mar. Per molt maco que sigui, dic jo que la platja és el mateix mar i gratis, no?



Bé, m'he desviat del tema. On volia anar a parar és que realment cal gastar-se aquestes quantitats de diners per coses que només s'utilitzen per una estona (funeral) o dos mesos a la vida d'un nen (roba i complements de nadó)? I ho diu una que es va gastar un dineral en el seu vestit de núvia, i que us ben asseguro que ara no ho faria (cert és que la meva visió de les coses està canviant molt d'un temps aquí). 
Cal una habitació de bebé de 4000€ o una caixa, per molt pi que sigui, de 3000€? Cert és també, com he dit abans que només han mostrat una cara de tot això. No han anat a preguntar a la gent que hereta cotxets de nadó d'amics o familiars, compra mobles de 2ª mà,... 
Al final del programa han fet una suma dels imports de totes aquelles coses que ens han mostrat "imprescindibles" per tenir un fill o morir-se "amb dignitat", i el resum és d'un total d'uns 14.000€ per nen i 19.ooo€ per funeral. ENS HEM TORNAT "MAJARAS" O QUÈ??

De veritat espero que quan tingui un nen (o nena) no m'hagi de deixar aquesta quantitat de diners, i no perque el nen no s'ho mereixi o perque sigui una garrepa, sinó perquè crec que un 60% de tot el que han mostrat era totalment innecessari. I no parlem ja dels funerals. A cas, si jo em moro i els meus familiars no tenen aquestes quantitats em deixaran que em pudreixi? ho dubto molt. Que aniré a una fossa comú o a un nínxol qualsevol? a mi, us ben asseguro, que tant em farà, i espero que a tots aquells que quedin també, perquè el que de veritat importa es aprofitar els moments de cada dia.

Doncs bé, acabo de mirar aquest programa i seguidament a A3 (gran cadena, no m'ho negareu ;P) trobo un programa que s'emporta a 5 paràsits adolescents a construir un menjador escolar a una població de Nicaragua. I jo torno a repetir: ENS HEM TORNAT "MAJARAS" O QUÈ?? 

Primer de tot: em sembla una falta de respecte infinita per la població que els rep, portar a elements com aquests que, a més de tenir un lloc més que còmode per viure, els importa tot una merda i no tenen respecte ni tan sols pels nens quan fan la cua per rebre un escàs dinar.
Segon: una altra manca de respecte per la gent que realment creu en aquests projectes i destina les seves vacances a fer coses així. Estigui jo d'acord o no amb aquest tipus de cooperació crec que  es mereixen respecte.
i Tercer: si realment volen que aquests individus es reeduquin, per començar que vagin acompanyats d'educadors i no d'exfutbolistes amb bones intencions, i  els col·loquin en situacions extremes on vegin que si no és per ells i la seva feina no mengen, no dormen i no tiren endavant.
Què volen aconseguir amb aquest tipus de programes, ja que no és l'únic que utilitza aquests "elements" per guanyar audiència?
De què serveix el que des de les escoles es treballa o es vol treballar: el valor de l'esforç, el respecte, la feina ben feta, la superació personal, si a la mínima que mires la TV veus que el que es resalta és el màxim benefici amb el mínim esforç, lloar aquell que guanya molt per no fer res...?
De què s'estranyen quan surten adolescents i joves sense cap motivació ni responsabilitat si quan son petits se'ls dóna tot fet i mastegat (en aquest programa he vist que una mare li posava el paté a la torrada a la filla de 18 a. davant dels nassos i assegudeta a taula) i se'ls porta dins d'una bombolla de comoditats?


Realment i per desgràcia n'hi ha molts d'aquests en aquest país, però per sort no ho són tots. Hi ha també una quantitat de joves i grans que s'impliquen, que volen fer coses pels altres a canvi de res, que hipotequen el temps lliure amb projectes que beneficien a altres, però és clar, aquests no comporten audiència. Sort que encara ens queda la 2 que fan programes ben parits com ara "Para todos la 2" en horari diürn (increïble) i d'altres molt bons a hores intempestives.




Bé, això només és una petita reflexió desordenada que he fet mentre mirava aquests programes i que, com he dit al principi, m'ha recordat perquè miro poc la TV

jueves, 10 de junio de 2010

Un somni comença a prendre forma

Molts ja sabeu que aquest estiu marxo a Índia amb SETEM, l'ONG amb la que l'any passat vaig viatjar a Bolívia. Però ben pocs sabeu què representa per  mi aquest viatge. L'espero des de fa més de 10 anys. I no és només anar  a Índia, sinó com hi vaig. Tot i que ja ho estem tirant endavant, encara no sóc prou conscient que el somni més important ens els últims 10 anys està a punt de complir-se. Susposo, i espero, que ho pugui païr abans de marxar i, encara que sé que el contrast i el cop a l'aterrar serà dur, espero estar una mica més preparada psicològicament, perquè avui, encara no ho estic prou.
Com ja he dit, només aquells que em coneixeu de molts anys sabeu que representa aquest viatge i estic segura que marcarà un abans i un després en la meva vida.
Només sento no poder anar on sempre he volgut, a Kolkatta, a conèixer els carrers que, fa ja 12 anys, em van cridar des d'un documental.
1 mes i 23 dies
;)