ENS HEM TORNAT "MAJARAS" O QUÈ??

Acabo de recordar perquè miro tant poc la TV. Resulta que després de sopar i abans de posar-me un DVD (que és el més habitual) m'ha donat per fer una mica de zapping i he enganxat un programa que començava aleshores: "Vuelta y vuelta" a la sexta. No coneixia aquest programa però com he vist que comparaven preus entre les despeses dels nadons (tema que em comença a interessar força ;) ) i despeses de funeral m'ha fet gràcia quedar-m'ho mirant.

A veure, està clar que en un programa no treuran els productes més barats del mercat (que donada la situació actual no entenc perquè no ho fan), però cal treure només els més cars i sel·lectius? això si, recordant cada dos per tres que estan "al alcance de todo bolsillo"! Doncs no sé jo quina butxaca serà, perquè la meva no es pot permetre el luxe de pagar 700€ perque en un petit vaixell (petit, perquè no era res de luxe ni de l'altre món) pugui llençar les cendres d'un familiar al mar. Per molt maco que sigui, dic jo que la platja és el mateix mar i gratis, no?

Bé, m'he desviat del tema. On volia anar a parar és que realment cal gastar-se aquestes quantitats de diners per coses que només s'utilitzen per una estona (funeral) o dos mesos a la vida d'un nen (roba i complements de nadó)? I ho diu una que es va gastar un dineral en el seu vestit de núvia, i que us ben asseguro que ara no ho faria (cert és que la meva visió de les coses està canviant molt d'un temps aquí). 

Cal una habitació de bebé de 4000€ o una caixa, per molt pi que sigui, de 3000€? Cert és també, com he dit abans que només han mostrat una cara de tot això. No han anat a preguntar a la gent que hereta cotxets de nadó d'amics o familiars, compra mobles de 2ª mà,... 

Al final del programa han fet una suma dels imports de totes aquelles coses que ens han mostrat "imprescindibles" per tenir un fill o morir-se "amb dignitat", i el resum és d'un total d'uns 14.000€ per nen i 19.ooo€ per funeral. ENS HEM TORNAT "MAJARAS" O QUÈ??

De veritat espero que quan tingui un nen (o nena) no m'hagi de deixar aquesta quantitat de diners, i no perque el nen no s'ho mereixi o perque sigui una garrepa, sinó perquè crec que un 60% de tot el que han mostrat era totalment innecessari. I no parlem ja dels funerals. A cas, si jo em moro i els meus familiars no tenen aquestes quantitats em deixaran que em pudreixi? ho dubto molt. Que aniré a una fossa comú o a un nínxol qualsevol? a mi, us ben asseguro, que tant em farà, i espero que a tots aquells que quedin també, perquè el que de veritat importa es aprofitar els moments de cada dia.

Doncs bé, acabo de mirar aquest programa i seguidament a A3 (gran cadena, no m'ho negareu ;P) trobo un programa que s'emporta a 5 paràsits adolescents a construir un menjador escolar a una població de Nicaragua. I jo torno a repetir: ENS HEM TORNAT "MAJARAS" O QUÈ?? 

Primer de tot: em sembla una falta de respecte infinita per la població que els rep, portar a elements com aquests que, a més de tenir un lloc més que còmode per viure, els importa tot una merda i no tenen respecte ni tan sols pels nens quan fan la cua per rebre un escàs dinar.

Segon: una altra manca de respecte per la gent que realment creu en aquests projectes i destina les seves vacances a fer coses així. Estigui jo d'acord o no amb aquest tipus de cooperació crec que  es mereixen respecte.

i Tercer: si realment volen que aquests individus es reeduquin, per començar que vagin acompanyats d'educadors i no d'exfutbolistes amb bones intencions, i  els col·loquin en situacions extremes on vegin que si no és per ells i la seva feina no mengen, no dormen i no tiren endavant.

Què volen aconseguir amb aquest tipus de programes, ja que no és l'únic que utilitza aquests "elements" per guanyar audiència?

De què serveix el que des de les escoles es treballa o es vol treballar: el valor de l'esforç, el respecte, la feina ben feta, la superació personal, si a la mínima que mires la TV veus que el que es resalta és el màxim benefici amb el mínim esforç, lloar aquell que guanya molt per no fer res...?

De què s'estranyen quan surten adolescents i joves sense cap motivació ni responsabilitat si quan son petits se'ls dóna tot fet i mastegat (en aquest programa he vist que una mare li posava el paté a la torrada a la filla de 18 a. davant dels nassos i assegudeta a taula) i se'ls porta dins d'una bombolla de comoditats?

Realment i per desgràcia n'hi ha molts d'aquests en aquest país, però per sort no ho són tots. Hi ha també una quantitat de joves i grans que s'impliquen, que volen fer coses pels altres a canvi de res, que hipotequen el temps lliure amb projectes que beneficien a altres, però és clar, aquests no comporten audiència. Sort que encara ens queda la 2 que fan programes ben parits com ara "Para todos la 2" en horari diürn (increïble) i d'altres molt bons a hores intempestives.

Bé, això només és una petita reflexió desordenada que he fet mentre mirava aquests programes i que, com he dit al principi, m'ha recordat perquè miro poc la TV

Un somni comença a prendre forma

Molts ja sabeu que aquest estiu marxo a Índia amb SETEM, l'ONG amb la que l'any passat vaig viatjar a Bolívia. Però ben pocs sabeu què representa per  mi aquest viatge. L'espero des de fa més de 10 anys. I no és només anar  a Índia, sinó com hi vaig. Tot i que ja ho estem tirant endavant, encara no sóc prou conscient que el somni més important ens els últims 10 anys està a punt de complir-se. Susposo, i espero, que ho pugui païr abans de marxar i, encara que sé que el contrast i el cop a l'aterrar serà dur, espero estar una mica més preparada psicològicament, perquè avui, encara no ho estic prou.

Com ja he dit, només aquells que em coneixeu de molts anys sabeu que representa aquest viatge i estic segura que marcarà un abans i un després en la meva vida.

Només sento no poder anar on sempre he volgut, a Kolkatta, a conèixer els carrers que, fa ja 12 anys, em van cridar des d'un documental.

1 mes i 23 dies

;)

We will miss you so much!!

Avui ens acomiadem d'una amiga, veïna i companya del grup de gosseros Badalona. Ahir, desgracia i sobtadament, la Suzanne ens va deixar. És un cop dur i que ens deixa a tots molt tocats. Ningú s'ho esperava i molts de nosaltres encara no ens ho creiem.

Et recordarem sempre amb aquest somriure, com tu eres, divertida i una mica esbogerrada.

Et tindrem sempre al nostre pensament.

La comunitat gossera t'envia una abraçada gegant, siguis on siguis

We will miss you so much! 

Un petó Suzanne

Molts records

Ahir vaig poder veure el reportatge de 21 días en las minas de Bolivia. Em va portar tantíssims records!!! Els paisatges però sobretot la gent i les condicions en que treballen em van transportar una altra vegada a Bolívia, a Yura, a aquella comunitat que ens va acollir. A la família Cabrera que ens va tractar com un més de la família i que tant de carinyo ens van donar.

Vaig recordar els durs moments del comiat (segur que molt més durs per ells que per nosaltres)de tots ells: Feliciano, Juddhy, Wilson, Alex, Bárbara, però sobretot la Felipa i, especialment per a mi, la Yessica. Al veure les imatges de com s'acomiada la reportera de la seva companya era inevitable reviure aquells moments tan durs, sabent que tornaràs a casa teva, amb les teves comoditats i la teva família, però sent conscients que ells seguiran allà, amb mínimes possibilitats de prosperar a millors condicions laborals

Des d'aquí i per a tots ells el petó més gran que pugui haver-hi i una abraçada ben forta.

Aquí us deixo l'enllaç del reportatge:

21 días en las minas de Bolivia

Que el vostre somriure us acompanyi sempre

El fracàs d'una "cooperació"

"(...) malgrat la gran quantitat d'ONG aparegudes aquests darrers anys, malgrat el famós 0,7, malgrat la gran tasca de sensibilització, malgrat tot plegat, la distància que ens separa de l'Àfrica cada dia és més gran. En un informe publicat per les Nacions Unides l'any 1992 es pot llegir una dada que, quan hom s'hi atura i i reflexiona, esgarrifa. La dada amb tota la seva nuesa és aquesta: "La diferència d'ingressos entre els mil milions d'éssers humans més rics i els mil milions més poblres, d'una diferència d'1 a 30 l'any 1960, passà d'1 a 150 l'any 1990." En trenta anys, doncs la distància esdevingué cinc vegades més gran. No és que cregui gaire  en aquest tipus d'estadístiques que defineixen la riquesa i la probresa a partir de paràmetres completament occidentals però si que serveix almenys per il·lustrar allò que diem tots plegats i que es repeteix en totes les campanyes de sensibilització sobre el Tercer Món: cada vegada els rics són més rics i els pobres són més pobres. Si això és així, i referint-me només a l'Àfrica on trobaríem una bona part d'aquests ésser humans convertits en estadístiques, el mínim que se m'acut dir és que la presència i intervenció de l'occident a l'Àfrica des dels anys del gran negoci de l'esclavatge fins als nostres dies, l'era de la globalització i del mercat únic, es pot considerar com un autèntic fracàs pel que fa, és clar, als interessos dels mateixos pobles africans. I aquest fracàs és un fet que cal prendre's al peu de la lletra. No és necessari recordar que durant gairebé quatre segles (1440-1870) les nacions dites "civilitzades", amb la col·laboració immprescindible d'un bon nombre de caps africans, van organitzar un comerç d'ésser humans que es traduí en una deportació de més de 13 milions d'homes procedents de l'Àfrica negra per ser venuts com a esclaus. Mirem-nos només l'Àfrica d'avui eixida de la colonització i de les independències. Aquella Àfrica que podríem anomenar "oficial"; aquella que s'ha format a partir dels nostres models polítics i econòmics per gestionar tots els plans de desenvolupament possibles (bilaterals, estructurals o conjunturals) i que ha engendrat una classe política que no ha fet res més que enriquir-se a l'esquena del seu poble amb el beneplàcit i el silenci dels governs occidentals.(...)Mirem-nos, doncs, aquesta Àfrica d'avui i no serà gaire difícil treure'n la conclusió que la història de l'anomenat "desenvolupament" en aquest continent pot considerar-se com un gran fracàs col·lectiu, nostre, però també d'una part de la classe política africana que ha transformat -amb la complicitat d'un cert occident- el servei públic en font d'enriquiment personal.

Però anem per parts. Allò que en primer lloc ha fracassat és tot el model evolucionista de la civilització occidental, el qual és evocat ja en la mateixa fórmula que utilitzem quan parlem de "desenvolupament" o de "cooperació per al desenvolupament" ja que això ens recorda que un dia l'occident va decretar que aquells pobles que primèr qualificà de salvatges i que per dignificar-los pel treball convertí en esclaus, després els convertí en "subdesenvolupats", i com a tals, també per dignificar-los, en ésser necessitats de la nostra cooperació tot fent-los creure que un dia entrarien a formar part del gran concert de les nacions "desenvolupades", és a dir: "modernes" i "civilitzades". I és així com, explícitament o implícitament, aquella idea de "subdesenvolupament" abraçaria tots els àmbits de la vida humana, i aquells pobles esdevingueren econòmicament, tecnològicament, militarment, mèdicament i èticament, religiosament, políticament, etc. subdesenvolupats.El resultat d'aquesta manera de contemplar l'Àfrica ha estat que a cada moment hem tingut quelcom per aportar-li: la nostra racionalitat econòmica amb els notres plans desenvolupament; la nostra tecnologia amb les nostres armes, entre altres coses; la nostra ciència mèdica amb la nostra indústria farmacèutica; les nostres religions amb totes les nosres esglésies, cementiris i catedrals; la nostra ètica amb les nostres creuades sobre els drets de l'home, l'alliberació de la dona i la lluita contra la poligàmia o l'ablació. Com deia al començament, sempre hem tingut alguna "veritat" per portar l'Àfrica. I en aquesta gran tasca, avui, les ONG han trobat el seu lloc: és allò que anomenem "la cooperació per al desenvolupament", que, per diferenciar-la del desenvolupament salvatge del neoliberalisme, de les multinacionals i d'un cert occident en connivència amb l'Àfrica oficial, revestim amb aquella idea de "cooperació solidària". Una solidaritat que comença preguntant-se: què podem fer per l'Àfrcia?, en què podem ajudar-la?; i un cop obtingudes les respostes, decidim posar mans a l'obra per buscar els mitjans econòmics i humans per fer-hi alguna cosa, per acabar després integrant les nostres opercions de solidaritat en el sistema econòmic establert, aquell precisment que fa que cada any que passa la diferència entre els pobles rics i els altres sigui més gran."

Fragment del capítol 6 "La crisi dels unes, les ajudes dels altres"

del llibre Okupes a l'Àfrica de Lluís Mallart

RENOVACIÓ

Molts dies sense actualitzar.
Estic canviant idees i concepcions que pensava fermes en mi. Canviant la visió del món o obrint-me a un món que no coneixia. Encara no ho sé de moment he trobat una petita joia que expressa el que estic començant a descobrir. Lluis Mallart i el seu llibre "Okupes a l'Àfrica".

Aquí us deixo un petit enllaç que parla de la seva filosofia:
Lluis Mallart: hijo de los Evuzok

I canviant de terç, però no menys emocionant, us deixo un altre enllaç que em porta molts records i que per un moment, aquest matí, m'ha transportat als estiu d'infantesa.
Historia de Santianes del Agua

Petons i un gran :)

No trobo el cel

Avui he mirat al cel i no era tant negre.

Avui he mirat al cel i només he vist 6 estrelles.

Avui les trobaré a falta quan em renti les dents.

Avui, aquesta nit, no vull que sigui avui.

Avui, ara, vull tornar allà.